RESPOSTA DEL MENGO

El Mengo afegeix aquest comentari a l'entrada anterior a aquesta (FOTOS HOTEL RA). M'ha agradat tant com ho explica, que em permeto publicar aquí:

"Era ja casi de matinada, després de cantar, riure i xerrar tota la nit, vàrem fer cap a la platja per cercar un racó on dormir.

Hi havia un edifici abandonat, gros, fosc, silenciós, inhòspit. No ens vàrem atrevir a entrar, tot i que la humitat del mar ens havia calat als ossos. No, no, dormiríem en mig de la sorra humida.

Però estàvem cansats i calia aprofitar les dues o tres hores de foscor que encara quedaven, abans no s’omplís de nou la platja de banyistes i qui sap què pensarien d’uns dròpols, de cap de setmana, si ens trobessin dormint a la sorra.

Allí estaríem protegits d’ensurts.
Així que, pujàrem per una tàpia, mig enrunada, fins arribar a una terrassa que donava a la platja. Estaríem bé, amuntegats a la mateixa paret del edifici gegantí, que es retallava en la foscor, com una muntanya i sota una d’aquelles primeres finestres enormes, amb els vidres trencats.

Tot mirant per darrera vegada aquell cel tan estrellat que semblava que tremolés dansant una simfonia inaudible, ens vam endormiscar amb la remor del mar envaïnt els nostres somnis, portant-nos a un altre temps, o millor, a un altre món, on aquella llibertat acabada d’encetar regnaria per sempre..

De bon matí, amorosides les galtes amb la primera escalfor del sol, envoltats d’una llum tan brillant que els ulls, endormiscats, no la resistien... Ens despertà de sobte una veu esglaiadora procedent del interior de l’edifici, al costat mateix d’aquell finestral, que havíem escollit.

– ! Maria ... que ja està el cafè ? !
– ja ve, ja ve.

Uns rodamóns, símbols, potser, de la llibertat ingènua que havíem descobert aquella nit, s’havien establert en aquell edifici i se’ns apareixien, ara, vells, bruts, alcoholitzats.

Aquella veu grollera, ens despertà, sobtadament, del nostre somni.

Aquells vells ronyosos, ens varen tornar de cop a la realitat.
Ho feren sense adonar-se, ja que no ens descobriren, però dins nostre hi havia hagut una trencadissa, sorda i trista.

No cal dir que en un instant vàrem recollir tota l’escampada de sacs de dormir, jerseis, sabates, guitarres, i correguérem cap a la platja, encara solitària, per retrobar de nou, la sorra neta i fresca, el vent suau, i el mar bell i poderós, dels nostres somnis d’adolescents.

(Calafell. Al mateix lloc. Fa treinta anys)"